Durant aquests darrers anys hem sentit els representants de totes les formacions polítiques fer afirmacions al voltant del dret d'autodeterminació dels pobles i la seva possibilitat d'aplicació al cas de Catalunya.
També periodistes més o menys experts en el tema han abocat rius de megabytes en defensa d'una tesi o de la contrària, amè de les saberudes i prolixes opinions de catedràtics de dret internacional i constitucional.
Llegint els uns i els altres, tots dos ofereixen motius i raons per recolzar els seus arguments (al marge del soroll mediàtic dels portaveus propagandistes) a favor de l'aplicació del dret d'autodeterminació per a Catalunya o en contra.
Des de la meva posició privilegiada de persona comuna amb suficient formació i curiositat per llegir, documentar-me i amb una capacitat de comprensió lectora suficient per entendre allò que les paraules escrites volen dir, em vaig voler aventurar a llegir i interpretar-ne alguns aspectes bàsics de la legislació espanyola que podria ser aplicable.
El que es diu “ficar-se a un jardí”
El punt de partida de tots els raonaments és a la Constitució espanyola, ja que els defensors del dret d'autodeterminació afirmen que la Carta Magna ho contempla, encara que indirectament, mentre els contraris sostenen que la Constitució diu explícitament tot al contrari.
En efecte, si examinem els primers articles ens trobarem amb l'Art. 2 que sembla "prima facie" ser molt taxatiu respecte de la “indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”.
Quedeu-vos amb aquest concepte “Nació espanyola” i “pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren”. Tornaré més endavant a recuperar-ho.
De moment, m'interessa subratllar que si acceptem al peu de la lletra que “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola”, es derivaria la paradoxa que seria suficient la separació de qualsevol mínima fracció de la” Nació espanyola” perquè la Constitució sencera s'ensorrés i deixés de ser aplicable.
Aquests poden ser els riscos de fonamentar una Constitució en la unitat territorial i no per exemple en la voluntat dels seus ciutadans o en valors ètics o socials.
Si ens aturéssim a l'art. 2 semblaria clar que no queda espai per al dret d'autodeterminació entès com la capacitat d'una part de la ciutadania de decidir si continuar o menys a formar part de la Nació espanyola.
D'entrada, cal assenyalar un petit problema de definició: a tot el text constitucional no es defineixen els límits i el contingut del concepte “Nació espanyola”. En realitat, s'esmenta només dues vegades i en cap cas se'n descriu o se'n defineix el contingut.
Cal preguntar-se, qui pertany geogràficament, políticament, ètnicament o socialment a la Nació espanyola? Respondre aquesta pregunta és clau per poder definir l'abast de tot allò que estableix el text constitucional. Intentaré oferir una resposta més endavant.
Continuant amb la lectura de la Constitució espanyola entrem al TITULO I on l'Art. 10 al seu coma núm. 2 afirma que “Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració universal de drets humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.”.
Aquest paràgraf, en diferents formulacions, és present a totes les constitucions modernes i reflecteix la voluntat de supeditar la interpretació del dret intern a unes normes d'àmbit supranacional a l'àmbit de les llibertats i dels drets fonamentals, humans i polítics.
Seguim un pas més endavant i preguntem-nos, quines serien aquestes normes d'àmbit supranacional a l'àmbit dels Drets fonamentals, humans i polítics?
Els tres tractats internacionals principals de drets humans segons la informació publicada per l'Oficina de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans (ACNUDH) són:
- Declaració Universal de Drets Humans
- Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals
- Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics
Al Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, al mateix Art. 1, és extremadament clara i senzilla la definició i l'abast del dret d'autodeterminació:
Article 1
1. Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. En virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.
Tots aquests tractats, i aquest pacte en particular, han estat ratificats per Espanya i, per tant, d'aplicació directa, com vam veure a l'Art. 10.2 de la Constitució espanyola.
Recapitulant:
Tenim una Constitució espanyola que, per una banda, sembla tancar tota escletxa a la possibilitat que alguna part del seu territori pugui determinar en autonomia de la resta la seva organització política i territorial.
Tot i això, tenim un altre article de la mateixa constitució que disposa interpretar les seves pròpies normes de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els tractats i acords internacionals sobre les mateixes matèries ratificats per Espanya.
Finalment, tenim un tractat internacional de les Nacions Unides ratificat per Espanya que en el primer paràgraf del seu primer article declara que tots els pobles tenen el dret de lliure determinació.
La qüestió decisiva ara és la definició del “poble”, subjecte actiu del dret a la lliure determinació.
Segurament l'atent lector no haurà oblidat que al principi, quan esmentava l'Art.2, vaig assenyalar unes paraules que vaig prometre tornar a recuperar més endavant.
L'art. 2 parla de “la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i de les regions que la integren”.
Apareix el concepte de nacionalitats, òssia més d'una nacionalitat, cosa que podria induir a pensar en l'existència de diferents entitats nacionals sota el paraigua comú de la constitució i la nació espanyola.
Una definició de poble acceptada comunament ho defineix així:
«Grup social que ha desenvolupat uns vincles d'agregació col·lectiva entre els seus membres com a resultat de la seva consciència d'identitat política comuna i de l'actuació orientada a traduir-la en una entitat estatal pròpia o independent»
Es pot inferir de tot això que la Constitució espanyola, encara que amb la boca petita, està reconeixent l'existència de diversos pobles amb aspiracions nacionals dins d'Espanya, a més del poble espanyol?
Aquí ve la part sorprenent.
No cal cap interpretació, quan és la mateixa Constitució espanyola la que destaca al seu preàmbul, juntament amb altres valors fundacionals, que proclama la voluntat de “Protegir tots els espanyols i pobles d'Espanya en l'exercici dels drets humans”.
Ergo, In claris non fit interpretatio.
És un aforisme llatí que significa que quan el text de la llei és clar i inequívoc, no hi ha lloc a cap interpretació, sinó a la pura i simple aplicació del precepte en la seva literalitat.
En conclusió:
La Nació espanyola, a través de la seva norma bàsica fundacional, proclama la seva voluntat de "Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions" afirmant de passada que hi ha altres pobles a més de l'espanyol.
Es compromet a l'art. 10.2 a interpretar les normes “de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els tractats i acords internacionals sobre les mateixes matèries ratificats per Espanya”.
Havent Espanya ratificat el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals que a l'art. 1 declara “Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació”.
El sentit comú i la simple relació directa entre aquests factors hauria de portar el lector a la conclusió que aquells grups socials (pobles d'Espanya) que han desenvolupat uns vincles d'agregació col·lectiva entre els seus membres com a resultat de la consciència d'identitat política comuna i de l'actuació orientada a traduir-la en una entitat estatal pròpia o independent, haurien de trobar empara en la Constitució espanyola actual per a les seves aspiracions a decidir-ne el futur i determinar-se lliurement.
A partir d'aquí, segurament es podrà incrementar la sofisticació dels arguments i les interpretacions tant com es consideri oportú per confutar aquest raonament.
No obstant això, quan alguna cosa és prou clara, quin interès hi ha a complicar-ho?